FI DE CICLE

¿A dónde he dejao la fragoneta con los malacatones, payo?

Amb l'esperit avantatgista que ens caracteritza, estrenem apartat de futbol al nostre blog, ressacosos com anem del partit d'anit entre el Barça i el Reial Madrid. Ni l'Sport, aquest diari de patufet i mentides periodístiques habituals, nega l'evidència a dia d'avui: El Reial Madrid va merèixer la victòria i la imatge del Barça va ser la més dolenta que se li recorda en anys. Aquesta imatge ve, més que pel resultat, per l'absoluta falta de forma física i actitut que van mostrar molts dels jugadors barcelonistes, la mateixa que es va veure davant el Milan fa una setmana i que ha deixat l'eliminatòria vista per a sentència.
Cert és que aquest equip mereix tots els aplaudiments i reconeixements del món per un llegat històric i que ha marcat època. Una altra cosa és que aquest llegat sigui l'excusa per a no poder criticar o ser tractat d'anti-barcelonista si es posen en dubte els manaments blaugrana.
Amb l'esperit freedonià de dir-ho tot, i sabent que aquest Barça encara ens donarà alegries (una lliga sense anar més lluny), aquesta és la radiografia del present, que no passat ni futur, d'aquest equip:

- Alexis és un jugador inútil per a aquest equip i amb una mentalitat insuficient per a aguantar la pressió que aquest club demanda. Una pressió que l'aixafat de tal manera que ens ha fet creure a tots que qualsevol de nosaltres ho podria fer millor que ell. I cobrant la meitat.

-Cesc és el fixatge més car i penós que ha fet el Barça en molt de temps, tenint en compte que el seu rendiment és lamentable. Cert que va tindre un mes en el qual semblava que tot aniria bé amb ell, i la premsa de Barcelona ben prou que ens va marejar el cap lloant les seves virtuts, inflant un globus que no és res més que un bluf. Un jugador del que tots hem sentit el molt que li agrada divertir-se i el poc que li agrada entrenar no pot ser mai el substitut de Xavi.
-Xavi, Villa i Puyol, cansats i envellits ràpidament per culpa de problemes musculars.
-Pedro, un jugador que no té la més mínima categoria per estar en aquest equip però que ha aguantat per pertànyer a aquesta època de glòria i ser més del que li pertocava per qualitat.

-Alves, un jugador que aguanta per l'amistat amb el pes pesant del vestuari. És irritant comprovar com la majoria de gols venen pel seu costat i en atac l'espectacle de passades i pèrdues és tan lamentable.
-Messi, cada dia més semblant al Ronaldinho dels darrers temps. El millor jugador de la història (que ho és) ja no corre, no presiona i el salva que amb la seva inigualable qualitat va tapant partits penosos fent dos i tres gols en els moments que apareix. Però fins i tot això s'acabarà com continui així.
-Piqué, el Shakiro. Recuperat aquest any miraculosament quan el passat estava per vendre, sembla haver recaigut aquests darrers partits en la mateixa lentitut de l'any anterior.
-Roura. Aquest senyor té una papeleta impossible. La inèrcia amb la que ens va deixar Tito Vilanova s'ha acabat i almenys demostra alguna cosa: tots aquells que van menysprear a Guardiola dient que "amb aquests jugadors, jo també entreno i ho guanyo tot" és una gilipollada de frase. L'entrenador compta. I en el cas de Roura, descompta.

A l'equip li queda un Tourmalet ara mateix que és el Milan, que pot ser una tortura cruel o un renaixement de les cendres. Però passi el que passi, és necessari anar introduint sang nova en l'equip, molta més que la que ens han fet creure que feia falta, i sobretot, no renunciar a l'estil ni al que el Barça és i representa.
Parafrasejant aquell geni mestre d'en Mourinho, "Siempre positifo, nunca negatifo".