FI DE CICLE

¿A dónde he dejao la fragoneta con los malacatones, payo?

Amb l'esperit avantatgista que ens caracteritza, estrenem apartat de futbol al nostre blog, ressacosos com anem del partit d'anit entre el Barça i el Reial Madrid. Ni l'Sport, aquest diari de patufet i mentides periodístiques habituals, nega l'evidència a dia d'avui: El Reial Madrid va merèixer la victòria i la imatge del Barça va ser la més dolenta que se li recorda en anys. Aquesta imatge ve, més que pel resultat, per l'absoluta falta de forma física i actitut que van mostrar molts dels jugadors barcelonistes, la mateixa que es va veure davant el Milan fa una setmana i que ha deixat l'eliminatòria vista per a sentència.
Cert és que aquest equip mereix tots els aplaudiments i reconeixements del món per un llegat històric i que ha marcat època. Una altra cosa és que aquest llegat sigui l'excusa per a no poder criticar o ser tractat d'anti-barcelonista si es posen en dubte els manaments blaugrana.
Amb l'esperit freedonià de dir-ho tot, i sabent que aquest Barça encara ens donarà alegries (una lliga sense anar més lluny), aquesta és la radiografia del present, que no passat ni futur, d'aquest equip:

- Alexis és un jugador inútil per a aquest equip i amb una mentalitat insuficient per a aguantar la pressió que aquest club demanda. Una pressió que l'aixafat de tal manera que ens ha fet creure a tots que qualsevol de nosaltres ho podria fer millor que ell. I cobrant la meitat.

-Cesc és el fixatge més car i penós que ha fet el Barça en molt de temps, tenint en compte que el seu rendiment és lamentable. Cert que va tindre un mes en el qual semblava que tot aniria bé amb ell, i la premsa de Barcelona ben prou que ens va marejar el cap lloant les seves virtuts, inflant un globus que no és res més que un bluf. Un jugador del que tots hem sentit el molt que li agrada divertir-se i el poc que li agrada entrenar no pot ser mai el substitut de Xavi.
-Xavi, Villa i Puyol, cansats i envellits ràpidament per culpa de problemes musculars.
-Pedro, un jugador que no té la més mínima categoria per estar en aquest equip però que ha aguantat per pertànyer a aquesta època de glòria i ser més del que li pertocava per qualitat.

-Alves, un jugador que aguanta per l'amistat amb el pes pesant del vestuari. És irritant comprovar com la majoria de gols venen pel seu costat i en atac l'espectacle de passades i pèrdues és tan lamentable.
-Messi, cada dia més semblant al Ronaldinho dels darrers temps. El millor jugador de la història (que ho és) ja no corre, no presiona i el salva que amb la seva inigualable qualitat va tapant partits penosos fent dos i tres gols en els moments que apareix. Però fins i tot això s'acabarà com continui així.
-Piqué, el Shakiro. Recuperat aquest any miraculosament quan el passat estava per vendre, sembla haver recaigut aquests darrers partits en la mateixa lentitut de l'any anterior.
-Roura. Aquest senyor té una papeleta impossible. La inèrcia amb la que ens va deixar Tito Vilanova s'ha acabat i almenys demostra alguna cosa: tots aquells que van menysprear a Guardiola dient que "amb aquests jugadors, jo també entreno i ho guanyo tot" és una gilipollada de frase. L'entrenador compta. I en el cas de Roura, descompta.

A l'equip li queda un Tourmalet ara mateix que és el Milan, que pot ser una tortura cruel o un renaixement de les cendres. Però passi el que passi, és necessari anar introduint sang nova en l'equip, molta més que la que ens han fet creure que feia falta, i sobretot, no renunciar a l'estil ni al que el Barça és i representa.
Parafrasejant aquell geni mestre d'en Mourinho, "Siempre positifo, nunca negatifo".

BORBÓ EN GEL

Froilan anda suelto...

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va demanar aquest dimecres que el Rei abdiqués a favor del Príncep d'Astúries, per liderar "una segona transició" a Espanya. Una petició de la qual immediatament es va desmarcar el PSOE. Quin goig veure dos partits auto-anomenats "socialistes" defensant, cadascun d'una manera particular, la monarquia. Només en un país tan rematadament malalt com aquest podia haver-hi una guerra civil ara fa 80 anys entre republicans i monàrquics (entre altres etiquetes, lògicament) i que finalment el socialisme hagi acabat sent monàrquic i la Falange republicana.
I els morts enterrats en cunetes descollonats del riure, quin remei.

Per a quan la caiguda de la Monarquia?

Que Pere Navarro fa oposicions cada dia per semblar més inútil i nociu que Montilla per al socialisme català,  és ja una evidència. Sincerament, si com a socialista no ha de demanar la República, callat potser evita que els demés pensem que, a més d'inútil i nociu, és idiota. Una oportunitat perduda, llàstima.
Pel que fa al Borbó pare, aquest corrupte malversador amb comptes escampats en diferents paradisos fiscals d'arreu del món i que competeix en la passió a les faldilles amb el nostre estimat Mossèn Duran, queda poc per a dir que les seves caceres d'elefants, gendres tan corruptes com ell o Corinnes "putidiluxe" no hagin provocat de ser dites en aquests darrers temps. Ara diu que no plega fins que mori. Doncs vinga, que no ha estat res.

Felicitació de família nadalenca

El problema no és que el rei hagi d'abdicar, el problema es diu Monarquia: sistema que en ple segle XXI té tan de sentit en una democràcia com les oracions en un hospital després d'una intervenció quirúrgica.

Salut (menys per al Rei) i República.

INFLATABLE YOU

Com cada diumenge els nostres minuts musicals amb el nostre showman preferit, Tim Minchin.

AIGÜES MORTALS (JÓDETE MASARU EMOTO!)

DE BOUS, CANTÓS I BANYES

Au xiquet que t'has lluit!

Us presentem en l'entrada d'avui un parell de vídeos estrets del youtube. En el primer, podeu veure i escoltar al polític i ¿actor? Toni Cantó, diputat per València d'aquesta versió minimalista del PP que és UPiD, en tota la seva intervenció (uns 9 minuts) aquest passat dimarts 12 de febrer per tal d'explicar el posicionament del seu grup envers les corrides de bous.

 Vagi per endavant que la denúncia que fa de la hipocresia d'uns (peperos) i altres (nacionalistes catalans) per l'ús interessat que en fan d'aquest assumpte, als freedonians ens sembla encertada. Els bous en plaça és una barbàrie que hauria de desaparèixer en aquest segle XXI tan estrany en el qual estem vivint, però no és menys cert que no encerto a veure què de més ètic té el bou embolat o el capllaçat que tan s'estila en algunes bandes de Catalunya i que per defensar-se, rep la mateixa excusa que reben els braus "espanyolistes": és cultura i tradició. Curiós que dues bandes tan enfrontades, a l'hora de justificar els seus propis pecats fotin mà del mateix argument al mateix temps que invaliden l'aliè, tot i, repetim, ser el mateix.

Però un cop feta aquesta denúncia, i aquí entra el segon vídeo, Toni Cantó fa una pirueta dialèctica i, en to filosòfic, justifica el seu vot favorable a les corrides. Aquest n'és l'extracte del moment que ha aixecat la polèmica:


Toni Cantó considera l'espècie humana com l'ama d'aquest planeta, una visió especista que considera els animals com a éssers inferiors dels quals podem prescindir o utilitzar segons ens vingui en gana. Posar al mateix sac matar pollastres o porcs, d'ús alimentari, que la mort dels bous, d'ús purament lúdic, és practicar la mateixa demagògia que denuncia dels altres grups parlamentaris.
Hi ha diferències, per suposat, igual que les hi ha entre un bon actor i un mal actor. Negar el dret a la llibertat i fins i tot a la vida dels animals "porque yo lo valgo", que és la filosofia que hi ha al darrere de tota l'exposició del diputat de UPiD, no és res més que la mateixa visió que les religions han tingut sempre del nostre planeta respecte l'Univers, de l'ésser humà respecte totes les altres especies vives o fins i tot de l'home envers la dona. La mateixa mirada que ens porta a ser poc més que monos amb sabates.
Ben mirat, a banda de les corrides de bous, hi ha una altra "corrida" que la natura s'hagués pogut estalviar: la del pare de Cantó.

LA VERDADERA HISTÒRIA

EL PAPA-IMMÒBIL

Sí freedonians, el Papa Ratzinger ha mort. Què? Ah, no! Perdó, és la força de la costum. Després de tants anys, el canvi de Papa quasi sempre s'ha donat perquè Déu els ha anat cridant dolçament a la seva vora i si s'hi han resistit, la cúria vaticana també dolçament els ha ajudat a fer el viatge al més enllà. Sempre m'ha cridat l'atenció la passió i vehemència amb la que des de l'Esgésia ens matxaquen constantment per dir-nos que aquesta vida és poc més que una vall de llàgrimes i que la verdadera vida, la plena, ens ve després de la mort ja que, si hem sigut bons (ells ja t'ho defineixen bé què és això de "ser bo") anem al Cel a compartir l'eternitat amb Déu. Això sí, agonitzant com va acabar el Papa Joan Pau II, l'anterior a Ratzinger, rodejat dels millors metges del món fent lo impossible per mantindre'l viu tots els segons de vida terrenal que van poder (desenganye-us, amb el que tenia Joan Pau II, tots els demés anant a la Seguretat Social ja hauríem mort molt abans que ell) a un li entren dubtes de si realment creuen amb el que diuen.

A què no hi ha collons de fer-lo Papa?

En tot cas freedonians, el Papa Ratzinger renuncia a ser Papa. Diu que està cansat. Sí, igual que Guardiola, tot i que no veig a Ratzinger al cap d'un any fent-se budista. Realment és per estar cansat amb la de viatges amunt i avall que ha anat fent; encara recordo la seva visita a València (per cert, visita implicada en la trama Gurtel, una visita que li devia deixar el foradet del cul ben net de les llepades que la Cospedal i companyia van arribar a fer-li, ben vestides amb peineta. Blanqueig anal que se'n diu: amb això del blanqueig ja sabem que els peperos són els experts número 1.

Realment ha acabat fet pols nimalet...

Realment ha de ser cansat encubrir els abusos sexuals a 200 nens sords del sacerdot Lawrence C. Murphy als EEUU, així com altres casos igualment de pederastia que ell pesonalment va tapar en els seus anys d'arquebisbe a Munich i Fresing.
Cansat ha de ser perseguir homosexuals, que ja se sap que es mouen molt, quan beneix a algú com a la presidenta del Parlament d'Uganda, Rebecca Kadaga, qui va defensar endurir el tractament penal de l'homosexualitat y fins i tot contemplava la pena de mort en alguns casos. Pena de mort que, per altra banda, no ha tingut manies en justificar, a l'igual que ha fet amb les guerres, sempre i quan estiguin prohibides l'eutanasia i l'abort:

Puede haber una legítima diversidad de opinión entre católicos respecto de ir a la guerra y aplicar la pena de muerte, pero no, sin embargo, respecto del aborto y la eutanasia.

Carta de J. Ratzinger, al cardenal Theodore McCarrick, arzobispo de Washington DC

Cansat ha de ser haver format part de les Juventuts hitlerianes o haver estat el cap de la Santa Inquisició moderna com a prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

Sembla que sigui el dia de la seva 1ª Comunió mun fillet...

Sí, si nosaltres fossim Ratzinger estaríem cansats no ser Papes, sinò de ser Ratzinger.
T'entenem Ratzi: Plega i continua apropant-te a Déu tant com vulguis que segur que Ell està molt orgullòs de la teva feina i et guarda un raconet ben bonic a la seva dreta. 
Tanta pau t'enduguis, com pau deixes.

A los hijos del Rock and Roll... ¡Bienvenidos!

 

VOLA VOLA PALOMETA

CONFESSIONS

Com cada setmana, una perla del geni musical preferit dels freedonians: Tim Minchin

L'INEFABLE STANLEY 2

A LA CONTRA... DE A LA CONTRA

L'Asociació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), junt amb l'Asociación Española de Comunicación Científica (AECC), y ARP-Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico (ARP-SAPC) han redactat una carta conjunta al Defensor del Lector del diari La Vanguardia mostrant la preocupació per la publicació en aquest medi de continguts de dubtós rigor científic en l'espai “La Contra”, i que pot firmar-se aquí.

A l’atenció de Josep Rovirosa, defensor del lector de La Vanguardia,

Com a periodistes i comunicadors científics, hem observat amb preocupació que La Vanguardia (LV) reserva sistemàticament espais destacats, molt especialment La Contra, per a informacions contràries al coneixement científic, i de vegades fins i tot al mateix sentit comú. Escrivim per demanar que LV tingui en consideració uns mínims criteris de rigor científic en triar els temes a tractar i els entrevistats.

Dos exemples recents del problema són una entrevista a Joe Dispenza, a La Contra, (2013.01.09, ja entrevistat el 2007.08.14), on les afirmacions sobre mecànica quàntica i neurociències no tenen notòriament fonament científic, i un reportatge sobre Masaru Emoto al Magazine (2013.01.18), amb unes declaracions sobre la “memòria de l’aigua” que han quedat desmentides en coneguts experiments, publicats a la revista Nature, entre altres.

La situació es fa encara més confusa, ja que aquests missatges es juxtaposen a continguts científics, el que els dóna a dues informacions tan diferents la mateixa credibilitat, als ulls del lector no previngut.

Ens dol reconèixer que informacions d’aquest tipus es donen en tots els mitjans. No obstant això, la importància de LV i la recurrència d’aquesta situació en les seves pàgines ens ha empès a dirigir‐nos al defensor del lector. El passat any 2012, la Generalitat va guardonar LV amb el seu premi de comunicació científica, motivat pel “rigor exemplar” de la seva informació científica. Excel∙lents reportatges científics abunden al diari, però La Contra i altres espais presenten sovint continguts totalment contraris a aquest rigor.

Una de les funcions essencials del periodisme és filtrar la informació, ordenar‐la i jerarquitzar‐la, per oferir al lector un marc conceptual per interpretar la realitat. Els criteris de jerarquització possibles són molts, però no tenim cap mena de dubte que la rellevància, qualitat i fiabilitat científiques són criteris irrenunciables, especialment per assignar espais tan destacats com La Contra o una entrevista al Magazine. A més, la qualitat d’alguns entrevistats és dubtosa, encara sense tenir en compte criteris científics. Això és especialment greu quan els entrevistats poden utilitzar la credibilitat atorgada pel medi per lucrar‐se, a través de contractes amb empreses, venda de llibres, teràpies, i altres mitjans. No demanem respecte només per la ciència, sinó sobretot pel periodisme de qualitat, tant el científic i especialitzat, com el generalista.

Vivim en un món complex i en crisi, i el periodisme és una eina essencial per orientar‐nos en una realitat amb moltes cares. No falten assumptes fascinants i controvertits, en els quals el coneixement científic s’entrellaça amb debats ètics o conflictes socials: esperem que LV ho tingui en compte, especialment en el moment d’assignar espais destacats del diari.

Atentament,

(Carta enviada a Josep Rovirosa per l' Associació Catalana de Comunicació Científica - ACCC, l'Asociación Española de Comunicación Científica - AECC i la Sociedad por el Avance del Pensamiento Crítico - ARP-SAPC)

ENTRADA EXTRETA DE http://daniboinc.blogspot.com/

L'INEFABLE STANLEY

THE POPE SONG

PP I ALTRES ANIMALS DE COMPANYIA

Gordo Cabrón

Resulta tan fàcil que fa fins i tot peresa escriure-hi. Si en voleu de millors, aquí us deixo els articles de Ignacio  Escolar, Carlos Torres, David Torres o el video-bloc d'Iñaki Gabilondo.
Porto dies reflexionant sobre el tema dels papers famosos de Luis Bárcenas i les implicacions que tenen damunt la cúpula del PP, en especial les que afecten directament al president del govern, Mariano Rajoy, per ocupar el lloc que ocupa.
Que una gent que va ser capaç de mentir amb els morts encara calents de l'11M dient per activa i per passiva que havia estat ETA, puguin mentir ara sense despentinar-se pel tema dels sobres i el diner negre cobrat, no és res d'extraordinari.
Que siguin els mateixos que manipulen totes les televisions públiques a les que arriben de la manera més obscena que hagi conegut la democràcia espanyola, deixant a la TV3 de l'època Pujol com un niu d'objectivitat al seu costat (i això és dir molt), tampoc aporta res de nou.

Gordo Cabrón...again

Que la pertinença a sectes catòliques de la major part de la seva cúpula directiva, com ara l'Opus Dei o els Legionarios de Cristo, els empenyi a posar la religió computable a nivell acadèmic dins la nova reforma educativa de Wert, mentre al mateix temps no els fa abstindre's de robar i estafar, a més de posar catxondo a Mossèn Duran, no és una novetat en aquesta època d'integrismes polítics i religiosos.
Que ens retallin en sanitat, educació i benestar social, mentre creen paradisos fiscals a Suïssa per als seus comptes corrents, és la vella història d'aquesta gent.
Que treballin per als bancs a qui deuen favors, prèvia condonació de deutes adquirits al llarg dels anys, donant pel cul a la classe mitjana que els sustenta amb vots i sous, tampoc aporta cap nou argument que no sabéssim.
Que la majoria del poble opina que són una colla de corruptes que mereixerien viatjar als temps de la Revolució Francesa per passar-hi una bona estona, una utopia irrealitzable.

"Shon unosh hillosh de quinientosh eurosh..."

Que el PP hauria de ser declarat ilegal, per terrorisme financer i informatiu, un somni incumplible.
Que demà continuaran als seus llocs, retallant i robant a parts iguals, mentre repeteixen que ho fan per nosaltres i que no oblidéssim que, a fi de comptes, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i que, en el fons, ens ho mereixem, la cantinela d'aquesta crisi inacabable.
Que si existís Déu ja els hauria fulminat de la faç de la Terra, un doble impossible.
Que els hem posats nosaltres allí, una evidència feridora i suficient esclaridora de qui som com a societat, una raó per deixar de tenir auto-estima.
Que ens han fet creure que res canviarà i que tots són iguals, la derrota de la democràcia i l'adveniment dels salvadors de pàtries, els nous nazis que ja preparen l'aterratge, ansiosos de poder.

"La conga del corrupto, ahí viene arreando"

Que ha acabat el temps de les paraules i hem de passar a l'acció, un fet ineludible si volem salvar alguna de les coses que encara ens queda.
I què ens queda? et preguntaràs.
Tu.
Encara ens quedes tu.

ELS TUITS ELS CARREGA EL DIABLE

Mossèn Duran, sempre prest a donar una mà als seus amics i companys de l'Opus

RECEPTA PEPERA